Per Júlia Gasull i Eros López
Arcadi Oliveres i Boadella (1945). Llicenciat en Ciències Econòmiques per la UB i expert en relacions nord-sud, comerç internacional, deute extern i economia de defensa. Des de 1993 és professor titular al departament d’Economia Aplicada de la UAB, una vida dedicada a entendre el funcionament del sistema financer. Compromès amb la llibertat, la democràcia i l’autogovern català, recentment ha encetat una nova etapa juntament amb Teresa Forcades sota el nom de Procés Constituent. Conversem amb ell per saber-ne més i conèixer la seva opinió respecte els desnonaments i les accions que se’n deriven.
Arcadi Oliveres, submergit entre papers i arxius // Júlia Gasull
Quin és el principal objectiu del Procés Constituent (PC)?
Volem entrar en un moviment polític que agrupi diferents partits, diferents moviments socials i diferents persones que volen canviar les coses, i ho treballarem amb força. No hem dit mai que no entraríem en política i menys encara que no entraríem en unes eleccions. Les dues persones que formem part d’aquest manifest mai serem candidats, però la candidatura i la formació política s’ha de fer, tot i que hi haurà altra gent que s’hi presentarà. El que no volem és, a títol personal, convertir-nos ni en diputats, ni en senadors, ni en coses per l’estil.
Volen unir forces…
Sí. No volem fer cap partit, l’únic que pretenem és que a la propera candidatura hi vagi una coalició de partits que ja existeixen. El que volem és que d’aquí a tres anys vagin junts els senyors d’ICV, de les CUP, els del PSC a qui els sembli bé, alguns d’ERC que ho admetin, la Nova Esquerra Catalana que acaba de fundar Ernest Maragall, l’Esquerra Unida Alternativa… I que tots ells facin una coalició, no una dissolució dels partits. No significaria la mort de cap d’aquests partits ni la creació de cap altre.
Veu possible aquesta coalició?
Si no ho cregués possible no m’hi hauria posat. Fa molts anys que em dedico a temes polítics però mai he estat implicat en una acció política directa. Participo en campanyes, moviments socials com el 15-M, però mai he tingut relació amb la vida política. Entenc que tampoc és fàcil. Ara tinc 67 anys, mai he militat a cap partit i a partir d’ara tampoc ho penso fer. M’agrada molt la política, m’ha semblat que valia la pena tirar endavant aquest projecte i a veure quin resultat en traiem.
El Procés Constituent s’està gestant sobretot a Internet, creu que la força majoritària es troba a les xarxes socials i a aquesta plataforma, també per moviments com la PAH?
Això és una fase prèvia, en aquest moment sí que és veritat que la presència més àmplia està a Internet, però això només és un primer pas per intentar captar l’opinió de la gent que ens faci comentaris sobre el manifest, que ens digui què desitja. La segona part s’allunyarà una mica de la xarxa i es basarà en la presència als barris i pobles amb gent que ens ha manifestat el seu suport i amb la qual ens anirem a reunir físicament, parlarem, crearem grups de treball i ens veurem de tu a tu. Ara, avui en dia, s’ha d’aprofitar els dos instruments, aquesta xarxa [Internet] que ens permet conèixer quina gent està darrera d’això i qui ens dóna suport, i després el contacte directe amb aquella gent amb qui parlarem per tirar endavant accions.
“Tenim tres grups d’actuació : persones individuals, moviments socials i partits polítics”
Us heu marcat pautes temporals per procedir a les actuacions?
No, el que pretenem és que, paulatinament, la gent es vagi adherint i això ens permetrà fer mapes d’adhesions, de simpatitzants, de gent que creu en la nostra proposta. Després, temps al temps, potser d’aquí a un o dos mesos, intentarem anar reunint-nos amb aquestes persones i entre tots enriquir el document que hem fet. Un cop ens haguem posat d’acord amb els documents, començarem una altra etapa de reunions. El projecte està plantejat, almenys, a tres anys vista, coincidint amb les eleccions al Parlament de Catalunya, no tenim una pressió immediata.
Oliveres mira atentament l’entrevistador // Eros López
Quina tasca tindran els col·laboradors del Procés Constituent?
Voldríem que els que participaran en el projecte ajudessin a divulgar els pensaments al seu poble, barri o ciutat. Però també actuaran colze a colze amb aquells que estan en un partit polític, amb aquells que estan a una plataforma d’afectats, amb aquells que estan en la lluita dels hospitals… Entenem que tenim tres grups d’actuació: persones individuals, moviments socials i partits polítics. Voldríem que anessin tots junts. Sé que és una mica utòpic el que ens proposem, però a una certa edat o proposes utopies o te’n vas a passejar.
El diari ARA va qualificar el Procés Constituent com la suma del 15-M i l’11-S. Està d’acord amb aquesta afirmació?
Completament, em va agradar molt que fossin tant sintètics i al mateix temps tant explicatius amb el que deien. Ara veurem, en motiu del segon aniversari, quina és la situació actual del 15-M, mentre que l’ 11-S s’ha anat seguint des que es va fer aquella manifestació.
El Procés Constituent dóna suport a la Iniciativa Legislativa Popular?
El Procés Constituent dóna suport a la iniciativa de la PAH i a moltes altres iniciatives que es poden anar produint en el terreny de la sanitat, de l’ensenyament, de la protecció social, de la renda màxima d’inserció… totes aquestes idees estan plenament d’acord amb el que nosaltres volem fer. Hem intentat captar tot allò que representa una mena de preocupació social per la gent i, almenys, sintetitzar-la en deu punts que, lògicament, hem d’ampliar, però entenem que això reuneix una mica quines són les preocupacions bàsiques de la societat en aquest moment, i així ho ha manifestat gent que ens ha escrit.
“A l’Estat espanyol hi ha 3 milions de pisos buits i aproximadament 1 milió de persones sense sostre”
Al manifest del Procés Constituent hi ha dos punts relacionats directament amb els desnonaments, l’1 i el 4, ens els explica?
Per una banda critiquem absolutament la banca privada tal com avui dia funciona. Pensem que a l’Estat espanyol hi ha actualment 3 milions de pisos buits d’adquisicions que es van fer en l’època especulativa i que els bancs es neguen a vendre o a posar en el mercat; pisos que s’han quedat després de posar en pràctica els desnonaments. Mentre els bancs realitzen aquest tipus d’actuacions tenim, per altra banda, aproximadament 1 milió de persones sense sostre. Això és l’absoluta irracionalitat, els pisos es construeixen per tal que la gent tingui un aixopluc, no per tenir 3 milions de pisos buits i un milió de persones que han de viure amb familiars, en cotxes, en càmpings… És tan absurd i tan immoral el comportament de la banca que, des del nostre punt de vista, l’hem de criticar tant com podem. Aquest seria el nostre quart punt, i el primer té més a veure amb una necessitat que la banca sigui, per un costat, pública i al servei dels ciutadans i que, per l’altre, sigui ètica. Finalment, entenem que la llei de la dació en pagament de la hipoteca que plantejava la PAH estava bé, però que el PP l’ha rebaixat quan, enlloc d’això, hauria de canviar radicalment i permetre que aquells que no tenen diners saldessin el deute entregant el pis.
Heu establert contacte amb algun col·lectiu en defensa de l’habitatge?
Hem parlat amb l’Ada Colau, una de les líders de la PAH, que simpatitza amb el que diem de la mateixa manera que nosaltres simpatitzem amb el que ella està fent. Ens va dir, crec que molt encertadament, que ella està en una lluita que li està portant molts maldecaps i molts esforços, fins i tot rebent atacs injustificats com els de Cospedal i companyia. Ella ja en té prou amb el que es dedica en aquests moments. Això no elimina altres possibilitats de contacte, ni les relacions, ni, fins i tot, accions conjuntes en algun moment.
Arcadi Oliveres parla sota l’atenta mirada de l’entrevistadora // Eros López
Fins a quin punt té raó el lema de la campanya de la PAH, “Si se puede pero no quieren”?
És cert, es pot. Avui en dia hi ha pisos suficients, tenim recursos perquè tothom pugui viure dignament i “no se quiere” perquè els bancs, en primer lloc, però també les institucions públiques i alguns partits polítics penosos, com pot ser el Partit Popular, intenten que aquesta qüestió no tiri endavant. Estan a favor dels privilegis d’aquella gent que té més interessos i completament a l’esquena del poble. A més, disposen d’uns mitjans de comunicació fatals que confonen l’opinió pública, que finalment els acaba votant.
De qui és la responsabilitat quan es produeixen els desnonaments?
Jo diria que en un 60% dels bancs, en un 35% dels governs, que no han estat capaços d’aturar això, i en la minoria dels casos, un 5%, de les persones que van intentar guanyar diners amb aquest negoci.
El PSC ha fet recentment una proposta de modificació de la llei hipotecària. Creu que arriba tard aquesta reacció?
A mi m’agradaria que ho digués amb bona intenció, però al PSC li passa sempre el mateix, cosa que per altra banda també passa als altres partits: té un discurs quan està a l’oposició i un altre quan ostenta el poder. Ells estaven al govern quan es va produir aquesta inflació de pisos, les dificultats de les hipoteques, etcètera. No ho van controlar, començant pel governador del Banc d’Espanya i continuant pels responsables dels bancs. El senyor Zapatero tenia una ministra d’economia, un ministre d’habitatge… gent que ho podria haver controlat. Ara han reflexionat que potser ho podrien fer diferent? Doncs ho acceptarem i si cal ho aplaudirem, però també hi tenen la seva part de responsabilitat.
Creu que és legítima la campanya d’escratxos als diputats?
Jo he dit que els escratxos són raonables, justos i necessaris amb dues condicions: que tinguin bons modals i que no siguin violents. Si compleixen amb aquestes dues premisses els accepto plenament i crec que això és una de les condicions de la democràcia, permetre que els ciutadans siguin capaços de dir el que desitgen davant dels seus representants polítics. No es tracta de portar floretes als diputats, però tampoc de tirar-los-hi escopinades. Els hem de tractar adequadament, com a persones que són amb dret a una dignitat. Si aquests senyors fessin com els diputats britànics, que un dia a la setmana tenen una oficina de reclamacions oberta al públic que els ciutadans poden visitar per explicar les problemàtiques, no faria falta que quan aquests diputats passessin pel carrer se li demanessin responsabilitats. Això la democràcia de l’Estat espanyol no ho practica, per aquest motiu s’han de buscar aquests altres sistemes. Em reitero: si practiquen la bona educació i són pacífics els recolzo plenament.
María Dolores de Cospedal, número 2 del PP, va fer unes declaracions a les quals deia que els escratxos eren un acte de totalitarisme, feixisme o nazisme i va afegir que “la violència genera més violència”. Què n’opina?
Jo sempre he pensat que la violència genera més violència, però no és la violència dels escratxos, és la violència que ella practica amb el seu partit, que augmenta el pressupost militar, que maltracta la gent, que reprimeix els immigrants, que fica a la gent a la presó! Aquesta és la violència política i la senyora Cospedal ha de callar, que el seu marit, a més, és ministre d’un banc que ha perdut 3.900 milions d’euros que hem hagut de suportar entre tots els ciutadans. Que calli aquesta senyora, que calli, si us plau!
No està gaire d’acord amb les mesures del PP…
És un partit d’impresentables!
Quines alternatives es podrien aplicar per reduir la problemàtica dels desnonaments?
Si el govern del PP acceptés la política de llei que va presentar la PAH es començaria a fer un primer pas per salvar la gent que està perdent el seu pis, però no seria aquesta la única solució. També s’ha de promoure l’habitatge social, s’ha de buscar lloguers que siguin assequibles per la gent i, ¿per què no?, en casos de necessitat de pisos que no tenen utilitat social perquè els propietaris se’ls guarden, s’han d’expropiar. Un pis ha d’estar al servei públic.
Deixem un vídeo recopilatori amb les intervencions més destacades d’Arcadi Oliveres:
Desnonaments en Ment 