Per Eros López
En Joan Sagré Pérez treballa des de 1972 a l’àmbit bancari. Gairebé tota la seva vida laboral ha estat vinculada al Banco Popular, però fa tres anys va rebre un mail de l’entitat que li notificava un canvi sobtat: en aquell moment passava a formar part de la plantilla del Targobank, una escissió del Banco Popular i Crédit Mutuel.
En Joan és un ciutadà normal i corrent al qual li agrada passar desapercebut // Júlia Gasull
Ens asseiem a un banc del carrer per parlar del seu homògraf al món de les finances, quina ironia…
Per què ser empleat de la banca? Respon sense pensar-s’ho gaire, com si fos una idea que té permanentment al cap. “Per casualitat. Vocació? Cap ni una, jo era més aviat de lletres que de números” i afegeix “jo pel negoci bancari no quadro, la meva filosofia no hi encaixa”, tota una declaració d’intencions. Tot seguit m’explica entre riures que el seu antic director li deia que era el Robin Hood de la banca, perquè “quan venia algú a fer un dipòsit de molts diners li intentava pagar un 1% menys del normal, en canvi, quan algú demanava un préstec intentava fer-li a un percentatge més baix”. D’aquesta manera equilibrava la balança, “reduint els beneficis d’aquells a qui els sobraven els diners per tal de disminuir els costos hipotecaris d’aquells que anaven una mica més ofegats”.
Confessa que la seva feina mai l’ha fet sentir realitzat, sobretot perquè “la promoció que he viscut s’ha basat en donar molt pel banc en termes de temps dedicat per després ser gratificat amb una categoria, i això mai m’ha compensat”.
Sagré no és un defensor del negoci bancari, però és conscient que es tracta d’un mal necessari. “No es pot deixar caure el sistema financer perquè arrossegaria moltes coses, determinades ajudes gairebé són d’obligat compliment”, reflexiona mentre lamenta que es retalli en educació per donar diners a un banc, fet que qualifica d’impopular. “Hi ha molt a parlar d’alguns bancs que, com altres empreses, si no eren viables, s’haurien d’haver tancat i punt”.
El Banco Popular no ha estat intervingut pel Govern, però entre 2011 i 2012 va rebre 17.200 milions d’euros procedents del Banc Central Europeu. “La intenció era que aquells diners, cedits a un tipus d’interès molt baix, arribessin als particulars i a la petita i mitjana empresa, però finalment no van arribar als seus destinataris i van acabar sent un negoci”, assenteix Sagré.
No vol dir noms, però assegura que ha tingut directius al seu costat que “deixaven molt a desitjar, professionalment”. Seguint en aquesta línia, accepta que “s’han dut a terme operacions hipotecàries dubtoses, per no dir insostenibles, que han donat com a resultat préstecs agafats amb pinces”. Però la responsabilitat no es concentra tan sols en els banquers sinó que també es trasllada als clients. “Durant molt temps, el nostre banc no era partidari de fer préstecs que superessin el 80% del valor de taxació del pis. Llavors, la gent s’anava de l’oficina i et deia que al banc del cantó li donaven fins al 120% per comprar el pis, els mobles, un cotxe i fer unes vacances a l’estiu”, diu Sagré amb resignació. Aquest fet es relaciona fàcilment amb la situació actual, “si els clients havien de pagar una quota de 1.000€ i la família en guanyava 1.500, quan hi havia algun imprevist anaven de corcoll. Imagina la situació si un dels membres de la parella perdia la feina, com s’està donant el cas”.
Sagré parla amb una calma sorprenent // Júlia Gasull
I llavors es procedeix als desnonaments. En Joan es nega a creure en la maldat dels bancs, “pensar que donen operacions, ja siguin hipotecàries o de qualsevol altre tipus, imaginant que la persona no podrà tornar els diners i que, per tant, es quedaran amb la seva casa, no entra al meu cap”. No obstant, agrega que “no puc entendre la insensibilitat de molts bancs”, referint-se clarament als desnonaments, i aprofita per recalcar que des d’Europa s’ha dictat que la llei hipotecària espanyola inclou clàusules abusives.
“Sóc partidari de la dació en pagament, prou greu és haver de donar la casa al banc”
El banquer fa un exercici de contextualització i es trasllada als Estats Units, on funciona la dació en pagament des de fa molts anys. “Allà, quan una persona no pot pagar la casa, l’entrega i s’acaba el deute. Sóc partidari de la dació en pagament, prou greu és la situació d’haver de donar les claus de la teva casa al banc”, es sincera Sagré. Tanmateix, no creu que aquesta sigui la única solució i pensa que s’hauria d’analitzar cada problemàtica individualment, “hi ha casos que no estan recollits en una llei i crec que la legislació hauria de ser més flexible a l’hora de fer excepcions”.
Ha sentit parlar gent molt instruïda en la matèria, fins i tot jutges, i reconeix que molts cops el cor els diu que han de fallar en favor del ciutadà però la llei els obliga a fer-ho en favor del banc. “L’òrgan legislatiu és el que ha de proporcionar els instruments per tal que el judicial sigui més just amb les persones”, redunda Sagré.
“Jo inverteixo unes hores al banc, les quals em paguen. El que no em paguen és la meva consciència, que està amb les persones que ho passen malament”, reflexió final d’en Joan Sagré.
Us deixem amb un vídeo de l’entrevista amb aspectes que no han estat publicats a la mateixa:
Tot seguit, us deixem amb talls de veu on l’entrevistat dóna la seva opinió:
– Per què és banquer?
– Experiència al banc
– Gestió de la injecció del BCE al Banco Popular
– Rescat bancari
– Perspectiva dels desnonaments
– Concessió de les hipoteques
– Dació en pagament
– Reflexió final
Desnonaments en Ment 